01 noviembre, 2017

Fresh, cool and kitsch, la història d'un Procés.

Plebiscitàries del cop, o de cop Constitucionals!

Els indepes, són homes de immensa fe però d'escarrensits principis i en aquest sentit són ànimes maquiavèliques...doncs la majoria dels seus dirigents són indepes des de l'adolescència. Però alhora han restat dòcils com a servidors públics (funcionaris) d'un Estat constitucional, durant els últims 25 anys. Ningú d'ells sap què és el mercat de treball. I en aquests últims anys, al patir la crisi dels 50, tornen a l'adolescència fent d'activistes radicals. Penso amb aquells jovenets "talibans" de CDC, de JERC, o de la CRIDA, que es manifestaven a "Barcelona 92" amb pancartes com "FREEDOM for CATALONIA" o "CATALONIA is an OPRESSED NATION". Mireu al Google, quins noms us surten!
Per això han fet i faran el què sigui per Vencer en la guerra del seu VniVers Viril. La seva pròxima jugada és col.ligar-se amb la gent dels Comuns per la República (uns indepes disfressats de podemites anti-sistema), encapçalats, no per la Colau sinó pel deixeble de Carod-Rovira: el de les ulleres que va com de despistat... en Doménech. Altre capítol a part, mereix en Fatxín, Dante (gautxo, què bueno què viniste!) què ars balla al ritme dels indepes, quan als inicis despotricava dels convergents i la seva corrupció de ls Sanitat, posant a parir, amb raó, a la familia dels ous d'or i de blanquejada gallina fiscal (fundadors del grup de propaganda de guerra, independentiste "ARA" que per altra banda durant els anys del procés ha rebut subvencions a dojo).

Per això seria bo, que els tres partits constitucionalistes formessin una sola aliança electoral. No necesitem Salvapàtries, per fer vida! Seria letal per a l'Independentisme, ara rabiós com un gos, la imatge d'un sol grup constitucionaliste (CsPPSc) en tant imatge d'un conjunt sòlid i guanyador_sumarien el 45% dels vots_ i serien a ulls de la ciutadania no independentista, un segur triomf. El desafiament s'ho val. A més la llei d'Hondt, fa trencadisses en els resultats d'aquells que no queden primers. De res serveix què Cs quedi el segon. Què s'ho pensin, abans d'anar per lliure. Alea jacta est!
Per altra banda, si les 3/5 parts de l'electorat català, és a dir si 3.180.000 vots recolzessin la Independència, el Govern d'Espanya i els constitucionalistes catalans hauríem d'entrar dins el relat secesionista. I Espanya es veuría obligada a reconèixer un subjecte, aliè a ell, amb legitimitat pel dret de soberania. Tot i així, la legalitat constitucional s'hauria de respectar. L'única solució ponderada, seria per a mi, un referéndum no d'independència (l'autodeterminació és simplement un eufemisme pujoliste), però sí de re-validació o no, del sistema constitucional (auto-constitucionalització!).  Si en tal referèndum constitucional, el resultat fos negatiu per 3/5 parts o més del cens, llavors la Independència seria el camí més just.

Però tal escenari somniat pels colpistes de la Independència, no és realista a dia d'avui. Doncs s'ha fet pales què el seu sostre d'acer són els 1.900.000 vots. No s'arriva ni als 2 milions, sobre un cens de 5.300.000 i una població de 7.500.000 de ciutadans. Així i tot, els indepes han forçat el canvi de Règim i han donat un cop d'Estat post-modern. Imaginin l'atmòsfera irrespirable pels demòcrates constitucionalistes, si fossin 3,2 milions...seria asfixiant.

Els inicis de l'Independentisme exaltat, en arrivar a la masa crítica de 1,2 milions seguidors, varen ser d'estil "fresh". Manifestacions alegres, familiars i festives com una costellada. La imatge era d'estar per casa, entre més senyeres que estelades, com en una excursió per la botiga de l'Ikea. Una República d'estar per casa: el Nou Estatut era la Independència camuflat dins d'un text autonòmic de segona generació, que blindava la pseudo-independència. Eren les primeres Diades, encara amb Pujol, Duran i Montilla encapçalant les manifestacions. Vaja trio! Sel's menjaren vius, després. Cadascú per la seva raó. Aquest sentit naïf de l'Estatut 9, es va aprofitar del bonomisme estúpid del zapaterisme montillesc.

En una segona etapa, del 2010 al 2013, van atraure a una masa crítica de 1,9 milions, tot girant l'estil de les manifestacions cap una tendència "cool". Ara les movilitzacions eren de disseny (com la cadena humana o la fletxa groga),  perfectament logotipades, hashtejades i teatralitzades com un anunci d'Estrella Damm a Cadaqués, una familia pija menjant fuet a la masia de l'Empordà, o una campanya publicitària de la noia Martini generant l'anarquia als carrers. L'estelada blava del capitalisme terralliurista (d'aquells Indians burgesos del XIX) havia anihilat  les bonifàcies senyeres del tarradellisme.

S'ho van creure: que els indepes eren cools, postmoderns, rebelds de disseny i fent política insurgent, al modus trendy. Van començar a pasar pantalles, anant de sobrats com els de la generació Y , o els nous rics de Silicon Valley, fins que sel's penjà l'ordinador.  Es van pensar que estaven més enllà del sistema, i què el sistema havia de ser hackejat. Van passar a l'altra banda, no del mirall, sinó de la pantalla.  Van creure's revolucionaris buguesos alhora què feien de sediciosos hipsters. Embriagats de autosuficiència pujolista, havien caigut al sot moral, havent inaugurat un nou modus de cop d'Estat: el cop postmodern a les "societats de control". Un cop d'Estat què era un estat-de CUP. El hashtack ideològic recordava el "DRY" martini del 15M: Democràcia, Real, Ya. Fins en això van copiar al 15M, vinculant Democràcia-Real a Indepentisme Virtual. Una mena de hackerisme polític tecnificat amb l'ús de les tecnologies de la informació i la comunicació.  Però la gran diferència era, què els insurgents rebelds era el propi govern amb l'aparell d'Estat autonòmic i alhora era la resistència als carrrers, amb la màquina de guerra dirigida per ANC i Omnium. Yo me lo guiso, yo me lo como...la síntesi hegeliana feta perfecció: la dialèctica entre el poder i la resistència, superada en una síntesi final anomenada Independència.

Primer va colar el relat a Europa, gràcies un brillant equip de comunicació internacional (i molta premsa nacional sucada amb subvencions) que va treballar de valent durant anys fent de la propaganda de guerra un relat romàntic i apassionat. Però es va acabar perfeccionant tant el relat de la guerra, i el discurs de la postveritat, què es convertí en esperpent, exagerat i a la fi, ridícul alhora que patètic. Al 2014, la Diada es va manifestar sota la gran V, no de victòria sinò de Vendetta. Hi hagut molt de venjança o vendetta, al Procés dels somriures. La més simbòlica és la de la numerologia: el 9N va ser en realitat el 9-11, com a vendetta del mític 11/9 (derrota de 1714). El propi 1-10 (1 d' octubre) és un desafiant 1-0 a l'Estat i al mateix temps el punt final del principi del fi d'un régim constitucional: 10-1 és el 10 de gener. Data quan va ser investit Puigdemont, com el president que els guiaria fins les portes del 9régim... veieu el twitt fixe d'Oriol Junqueras el mateix 10 de gener!

Però l'Estat espanyol, encara que tard, va reaccionar: el 21-12 és cap-i-cúa, principi i final, alfa i omega del crismó (JXS=Junts pel Sí) d'aquest procés secesionista. I alhora es podria llegir com "to want D" o 21D on la restauració de la D  és la restauració de la veu del Demos i per extensió Democràcia. Encara hi ha un altra de ben curiosa, quan el dia D de la Declaració DUI, va ser el 27-10-2017 (27102017). On la DUI va ser votada per 70 sís, 10 nos i 2 blancs (701012).

Ara ja no es tractava del DRY Martini amb l'estelada blava del PDCat, sinó de l'okupació insurgent amb l'estelada vermella dels cupaires quinzemistes dirigits per la ANC,  fent "acampada-Sol" als col.legis, 48 hores abans de la batalla de les porres. Imitant així descaradament, a moltes d'altres insurgències arreu del món, en forma d'okupació resistent: com la revolta de Honk-kong al 2011 (Occupy Central with Love and Peace).  Dante, el fachín, ja ho va escriure en un diari, mesos abans del 1 d'octubre: "¿Y si convertimos el 1-O en un 15-M?".  No van tenir cap remordiment moral, alhora de movilitzar pel divendres nit, a nens de primària per fer vivac als centres escolars, en espera de la guerrilla de diumenge. Resistència activa, li diuen, com les tècniques dels grups antisistema, usades a tot el món per generar inestabilitat y anarquía contra el sistema. La pau de la població, és denominador comú , representada per la resistència de V, contra un Estat repressor. El govern espanyol, cau a l'engany. On tenia els serveis d'inteligència? Badant! I la UE va caure també de quatre potes.

Però Europa per fi, innocentment tard, se'n va adonar: la Srta Caos del vídeo "Help Catalonia", enlairant l'estelada de la DUI simulava la grotesca mascarada de la V de Vendetta. El somriure revolucionari en realitat ha sigut la riallada del jócker foll independentista, o el somrís enmascarat del Guy Fawkes (el jove conspirador d'Anonymus). Ja va ser masa! I el conte del moviment indepe va recordar de sobte, a una tv-movie melodramàtica e infumable, de diumenge a la tarda. La post-veritat s'havia perfeccionat tant, què es va convertir per sobreactuació en una mamarratxada fatxenda.

Setmanes després, el sant pare de l'esglèsia podemita, finalment no va poder-se contenir: el 155 és la contraréplica al 15-5 (15Maig) català. Tornem a recordar la numerologia simbòlica en el subconscient social.

El mateix patetisme del patriotisme indepe, es va constatar a l'últim acte de l'obra mal feta: la escena de la votació secreta del passat 20 d'octubre, amb el parlament mancat de la meitat de diputats just al moment de la declaració oficial d'independència. Amb la Forqui anar contant les 70 paperetes de la Srta Pepis. La escena següent, va fregar el "kitsch" quan entre  les escales del parlament, un grup de personatges que semblaven sortits d'un anunci de Ferrero-Rocher, celebraven la declaració, amb cares esmaperdudes, transfigurades, teatralitzades amb faccions còmico-tràgiques, que amagaven a la conciència els malsons subconscients de la rebelió o la sedició, altrament escenificada pel ball de bastons dels batlles amontegats més avall de l'escala.

Però aquest penòs i ridícul episodi de la Història catalana, encara ens deparava una qui sap si última sorpresa. Puigdemont, el Comín  i dos més, fugint per la frontera de La Junquera, amb un 127 verd, color pèsol, per anar a veure una peli a Perpignan.. S'ho imaginen! Què donarien vostés, per veure la cinta de video de la comandància al lloc fronterer, on es veiés als cinc ocupants amb perruques, mirant per la finestra com fent-se l'anglés, traspasant el territori espanyol i encetant camí cap a Marsella. Puigdemont  havia estat esperant als seus coleges de Barcelona, just a la sortida "Chirona centre" AP7, perquè el recollisin mentre tothom estava gaudint del Girona-Madrid. Què entremaliat dimoniet, aquest Puigdemont! Fins i tot va penjar una foto del cel radiant de Barcelona, com si estigués a Palau, quan dilluns era ben ennuvolat i gris. El cel de Barcelona era l'estat d'ànim del catalanisme. DeMont, Puig de Mont. L'exili a la belga, l'estava esperant. Com si fos el Tarradellas, ara fa 40 anys. Els 40 anys dels Catalans pel desert, caminant com escoltes d'un pujolet a un puig de mont. Friso per veure'l de peregrinació a Montserrat. Quin home d'Estat, aquest Puigdemont! D'estat Kitsch.

I hores més tard de què Puigdemont fugís de nit per La Junquera, Junqueras entrava de matí a TV3.

Si ho veiés en Tarradellas què diria?: Ciutadans de Catalunya! Ja us ho vaig dir! Aquest MHP i Senyor, sí què tenia dignitat.
Els catalans em perdut la dignitat amb aquest gran xou del procés que ha inclós un pseudo-cop d'Estat i no ens mereixem que a Europa sen's reconeixi per haver fet tant el ridícul, ... o sí. Em crec que els Independentistes del Cop d'Estat revolucionari han volgut anar d'Indignats del 15M  i han acabat com Indignes del 155, davant la mirada de les democràcies europees. Ara, això sí, de bon rotllo, un cop d'Estat! I amb la histèria nacionalista: ep, què el món ens mira!

Europa escolta: Som i serem Catalans! Si voleu fins i tot, surreals tocats per la Tramontana, però no folls! Per això guanyarem a l'Independentisme... o no. Depèn d'un Nosaltres: els Catalans!

29 octubre, 2017

Síntesis intuitiva de la Teoría

El pink-noise y el 15M. Deleuze, la máquina de guerra nómada en las sociedades no disciplinarias sino de" control", no es más que un sistema caótico en equilibrio dinámico inestable que por su propia naturaleza siempre está al borde del colapso.
+
Los 3 ruidos, que en la teoría científica son 4 estados o niveles de ruido (rojo, rosa, gris y azul; el azul es indiferente del añil).

Los 4 ruidos están asociados a 4 niveles de orden/azar y a sus 4 formas de dominio/control y vida del sistema/organismo.

Sabemos que la Teoría tetralógica, nos marca 4 estadios fenomenológicos que se asocian a 4 estados ontológicos de todo Sistema. Una teoría tanto epistemológica por cuanto habla de 4 formas de la conciencia representativa de la realidad (los sistemas) como ontológica por cuanto define 4 estadios ónticos de una realidad determinista o azarosa. En este momento, tomamos la teoría de Mandelbrot y sus tres (yo añadí una más) naturalezas del azar, en analogía a los 4 estados de la materia (arché): sólido, líquido, gaseoso y de plasma. En el fondo retornamos a la teoría presocrática de los 4 elementos, que el médico Hipócrates reinterpreta como teoría de los 4 humores. Sarcásticamente podríamos decir que el kosmos tiene 4 humores y según cómo lo pilles...así devienen los fenómenos.
Mandelbrot se basa en la nueva estadística no-gaussiana. La de los fenómenos fractales tanto en la Físis como en el Nomos. Así en los tornados como en los crash bursátiles. 
Así en la estructura de los nervios de una hoja, como en las variaciones en los precios de los títulos financieros. Así como se arrugan las costas, y cómo se auto-observan (Luhman y Varela) los sistemas autopoyéticos. Ya sean mercados de inversores, manadas de ñus, bandadas de aves o....multitudes movilizadas por el twitter para manifestarse, acampar o okupar plzas y calles...véase las movilizaciones espontáneas organizadas (smartmobs o movilizaciones tontas) a través del ruido de distintos colores que es distribuido a través de las redes sociales por activistas como la ANC, Omnium, etcetc

Esto enlaza con la teoría estadística de profesor Nassim Taleb y su "cisne negro". Basada o sustentada en el cuadrante estadístico-fenoménico, con su famoso " extremistán".

Además, a mí me gusta pensar en la vinculación de los cuadrantes de Taleb con el lazo tetrade de Mc Luhan. 

Pero lo interesante es ver cómo se religa el enfoque de Taleb al hablar de dos zonas en el cuadrante (mediocristán y extremistán) en su afinidad con la teoria fractal de Mandelbrot sobre dos escuelas estadísticas (gaussiana-normalZ y no-gaussiana de colas gruesas) con el enfoque de Deleuze que habla de " lo estriado" en mediocristán y "lo liso" en extremistán. Lo liso en realidad es definido como lo arrugado y lo agujereado (en términos fractales mandelbrotianos)

 .

Ambos planteamientos, Coinciden, con la tetralogía de la conciencia fenomenológica que traté de desarrollar en el marco de la Historia de la Ciencia y la tecnología:

DE AHÍ, QUE CONSTRUYERA UNA TEORÍA DEL "VALOR" (BASADA EN LA TÉTRADA de la Semiótica desarrollada por Baudrillard), Y POR EXTENSIÓN UNA TEORÍA DEL CAPITAL Y LA UTILIDAD.


Aplicable por delimitación, a Financial Management, a modo de Cuadro de mando que debe implementar sus kpi's. Como herramienta de Control de la gestión y del Análisis del valor en la empresa.










28 octubre, 2017

Diario oficial de un Golpe anunciado


En 2014, la Generalitat de Mas publica el Llibre blanc de la Transició Nacional Catalana (eufemismo del golpe de Estado). Un golpe de Estado, institucionalizado, blanco e impoluto como una patena (cinismo moral que guía el Procés). Diario de estrategia para el golpe del aparato-de-Estado (Generalitat) pagado con presupuesto público... El resto: la máquina de guerra de la multitud en las calles, a golpe de twitter.

Crónica del Golpe anunciado: sobre la "agresión premeditada".Albert Pont, uno de los pensantes de la Rebelión ya en 2013, anunciaba que lo que pretendía el PROCES era provocar la aplicación del 155

En 2013, decíase:
, Barcelona | 02/11/2013 a les 09:45h (nacional.cat)
Albert Pont: «A l'Estat no li quedarà més remei que utilitzar la força» 
S' haurà de fer en algun moment un "salt al buit" per sortir d'aquest atzucac?
- Sí, i ara s'ha de mirar de minimitzar. Si Espanya no reconeix la independència de Catalunya, estarà obligada a continuar assumint funcions de sobirania a Catalunya. Quines? Totes aquelles que no li hagi tret la Generalitat. Encara que Catalunya talli l'aixeta del finançament, Espanya haurà de continuar pagant les pensions. Perquè tu pots decidir deixar de pagar a Espanya, però si Espanya no et reconeix com a Estat independent, no pot deixar de pagar als aturats, pensionistes... I què haurem de fer? Pressionar Espanya perquè deixi de pagar, perquè així t'estarà reconeixent la independència. És complicat, però hi ha aquesta incertesa.
- És creïble que Espanya acabi recorrent a l'exèrcit per garantir la unitat del país?
- Si les coses es fan com s'han de fer, a l'Estat espanyol no li quedarà més remei que utilitzar la força. El que passa és que l'Estat espanyol és molt llest: no enviarà els tancs o la Guàrdia Civil o l'exèrcit. El Tribunal Constitucional tombarà la consulta. A partir d'aquí, si la Generalitat organitza la consulta tant sí com no, l'Estat aplicarà l'article 155 de la Constitució i suspendrà parcialment l'autonomia de la Generalitat en tres competències concretes: Mossos d'Esquadra, educació i mitjans de comunicació. Es carregarà la immersió lingüística per fer sortir la població al carrer i, llavors, utilitzarà els Mossos perquè apliquin la Constitució espanyola. És a dir, si algú deté el president Mas, no serà la Guàrdia Civil, sinó que seran els Mossos. A partir d'aquí, els Mossos hauran de dir a quina autoritat volen ser fidels.
- Però tot plegat no serà res més que un afer intern espanyol.
- L'Estat espanyol podrà justificar-ho com una qüestió interna sempre i quan això no suposi una amenaça per a la pau i l'estabilitat d'Europa, tant política com econòmica. En el moment que la independència de Catalunya suposi una amenaça per a la viabilitat de la integració europea, deixarà de ser un problema intern espanyol. Conseqüentment, no ens quedarà més remei que fer que aquesta secessió pugui ser una amenaça per a algú, per després poder-hi aportar la solució. Hem de saber jugar les nostres cartes. I Europa no s'hi implicarà fins que això vegi que va seriosament.
------------------------
En 2015, para La Gaceta, 22/10/2015, decíase:
-Va a llegar un momento en el que el proceso tenga que dar un salto cualitativo, ¿cómo se hará? Hábleme de la cuestión operativa.-Eso está entre esa parte de información que no es pública. No puedo dar detalles.
-No es necesario que los dé.-Se producirá la sustitución de un estado por otro. No habrá salto al vacío. Habrá sustitución. El nuevo Estado catalán será el sucesor del Estado español. En cualquier caso no se va a hacer nada hasta no tener la certeza de que, como mínimo, una docena de países reconocerán esa independencia.
-¿Y con cuantos apoyos cuenta ya la Generalitat?-Estamos ahí.
-Bueno, pongamos que la Generalitat cuenta ya con ese respaldo… ¿cómo se da ese paso definitivo?-Se mantendrá en todo momento la puerta abierta al diálogo con el Estado español que salga de las urnas, pero la Generalitat hará su camino... y asumirá todas las competencias del Estatuto de 2006 y que el Gobierno Español, tumbó.
-¿Y cómo hará eso?-A la brava. Agencia Tributaria, Justicia propia, aeropuertos y muchas leyes de corte social que contaban con el apoyo de la población y que también fueron derogadas, como la ley de pobreza energética. Al gobierno de Cataluña le falta un punto de legitimidad para proclamar la independencia. Y en este tiempo hay que buscar más legitimidad.
-¿Cómo?-Incorporando el discurso social al proceso. Es un error no haberlo hecho antes. Y en ese sentido es una vergüenza que no se utilicen habitualmente el castellano en los actos soberanistas. Como es una vergüenza que hayan creado una entidad pequeña y absolutamente controlada, sólo de castellanos. Es una puta vergüenza. La Assemblea tendría que haber agrupado a todo este target (público objetivo).
-Se gana legitimidad atendiendo a esos colectivos, ¿y luego?-En ese momento, si el Gobierno de España accede a negociar, quizá la Generalitat podría renunciar a dar ese último paso, pero a condición de que lo obtenido ya no se pierda. Será una negociación desde una posición de fuerza, ya no será como en los años noventa. Esto ya es otra cosa.
-¿En serio piensa que el Gobierno se quedará de brazos cruzados?-Depende de cómo la Generalitat haya administrado los tiempos y la tensión podría incluso haber un golpe de fuerza.

27 octubre, 2017

Cop d'Estat

Me duele el golpe
de estado impuesto en el corazón
no es el de ella, sinó de aquella
de la sin tierra, de mi nación.

Ella no es otra, Ciudadanía
en convivencia y Constitución.
Oigo en el cielo, de noche hélices
que sobrevuelan su Institución.
Mientras se llora, triste su pena
sin legislar, desolación.

Somos silencio e impotencia
por ver hurtada, nuestra elección.
Somos qué voz, la voz sin pueblo
entre esos gritos de sedición.
Somos el Demos sin su Gobierno
per-sonas que no protestan
ante esas almas en rebelión.

Somos cobardes, o qué prudentes
que no osamos, no obedecer
ante insurgentes desobedientes
que ciegos siguen, en su creer.
Qué fe es esa, que aniquila
confabulando la democracia.
Por un relato que anihila
hace el guión , la oligocracia.

Me duele el golpe
de estado impuesto en el corazón
no es el de ella, sinó de aquella
de la sin tierra, de mi nación.

Staatsstreich
cop d'estat
coup d'État
coup attempt


17 octubre, 2017

Máquina de guerra en tiempos de postverdad.


Video viral

(Vaya, parece que el Sr Mas tiene copyright del video de Omnium). Prueben con el siguiente:

https://youtu.be/wouNL14tAks

El independentismo catalán es un monstruo bicéfalo, pués ha dispuesto en los últimos decenios de un "aparato de Estado" camuflado (Gobierno de la Generalitat) y de una "máquina de guerra" (movimiento de agitación social organizado).

Su "aparato de Estado" ha sido el de una Generalitat que en años de autonomía ha diseñado un Plan de organización social  (el Plan 2000 iniciado en los noventa por el pujolismo). Este Plan del Organismo estatal ha organizado todos los órganos de la sociedad catalana, estriando el espacio político con las coordenadas del nacionalismo (por ejemplo la eufemística "immersió lingüística").

Pero además, en el último decenio, ha usado las técnicas de una fuerza molecular, a modo de " cuerpo sin órganos" o multiplicidad aparentemente desorganizada, propia de un inconsciente social fundado alrededor del deseo revolucionario. El Independentismo toma así las prácticas teorizadas entre otros por el Doctor Manuel Castells, tan socorridas en las revoluciones árabes, o en las más cercanas a nosotros como: la marea negra del chapapote, las mareas diversas del funcionariado o la del 15M y hasta la trágica del post-11M.

De modo que el Independentismo Catalán ha conseguido algo, teóricamente hegeliano y prácticamente maquiavélico: poseer la fuerza de un "aparato de Estado" que moldea a las masas molares dentro de un territorio, gracias a sus instituciones; y a la vez tomar la energía de la "máquina de guerra nómada" que modula a las multitudes moleculares, mapeando calles y plazas (empoderamiento popular o mejor dicho populista).

Es algo, desde el punto de vista analítico-crítico, portentoso. En pleno estado de excepción, el Independentismo es un Leviathán que muta de "aparato de Estado" en "máquina de guerra", según le convenga.

Ora cuando estría "lo político" de modo fascista, infundiendo el terror a la mayoría de la ciudadanía, al derrocar la Constitución e instaurar la Ley de transición y la Ley del nuevo régimen de modo dictatorial y autoritario.

Ya al mismo tiempo, alisando el espacio social, cuando mobiliza "espontáneamente" a través de "organizaciones civiles" (Omnium, ANC y otras como la de los "Alcaldes por la Independencia"). Estas multitudes que se movilizan a golpe de twitter por el deseo de ser independientes, configuran la llamada " meseta de intensidad" deleuziana, o estado de movilización pernanente o mejor, de agitación permanente.

La fuerza del "aparato de Estado" de la Generalitat ha sido silenciosa, violenta subliminalmente por el hecho de que ha sido un proyecto de decenios. Que fue sedimentando poco a poco, a modo de estratos, en todo el cuerpo social catalán.

La fuerza de la "máquina de guerra nómada" ha sido complementaria a la anterior. Pero su violencia, llamada "pacífica" y "resistente" es por ser invisible (revolución de las sonrisas) más inquietante que la fuerza clásica que usó como "aparato de Estado autonómico".

Se trata de una violencia sutil, invisible, que se expresa como " cuerpo sin órganos", es decir bajo el anonimato de una multitud deseante, que ejerce un bulling social sobre toda la ciudadanía silenciada. Esta violencia_pacífica justficada por la defensa de derechos tan universales como abstractos, consiste en: manifestaciones intimidatorias y propagandísticas, ocupaciones del espacio público simbólico, cercos a edificios institucionales, cortes de carreteras y autopistas, pseudo-huelgas en el sector público y paros momentáneos en el sector privado. Todo ello, con la sonrisa del jocker, para doblegar coercitivamente y cizallar la legalidad democrática. O para agujerear la legitimidad constitucionalista.

Por otro lado, la fuerza silenciosa del proyecto nacionalista aplicada por el aparato de Estado de la Generalitat, ahora se acompaña de la vociferante y ruidosa "veu del poble" que toma el espacio público de las calles. Esa veu-del-poble es una "Crida" per la Democràcia, así se llama otra de las denominadas asociaciones civiles del independentismo. Heredera de la antigua          "Crida" a la Solidaritat de los 80, vinculada al violento MDT (Moviment de Defensa de la Terra "Lliure"). El nexo entre la ochentera Crida violenta y esta actual cridòria, es uno de los Jordis: Jordi Sánchez, activista veterano experto en acciones directas de las masas insurgentes. El otro, un viejo compañero de Sánchez en tiempos de la violenta y originaria Crida: David Madí, que de activista callejero ha pasado a experto en puertas giratorias por ser el director de propaganda de los gobiernos de Artur Mas.

El cúlmen de esta política belicisticamente "pacífica" (dicen) e implícitamente violenta de palabras y de gestos no_verbales, se expresa en la red, a modo de rizoma, en "agenciamientos colectivos de enunciación" que configuran no ya un gramática lingüística de estructura arborescente, propia de todo aparato de Estado (p.ejemplo, recuerdo esa niña llamada "Norma" icono de la inmersión nacionalista en los 80), sino que 40 años más tarde, se trata de una pragmática semiótica fundada alrededor de un enuciado viral que circula en las autopistas de la Postverdad.

En estos tiempos postverdaderos, o mejor decir postmetafísicos, el Enunciado al contrario de la Proposición, se funda en Afectos y no en Razones, en Sentidos y no en Conceptos. Es el caso del vídeo que encabeza este texto. La joven "Norma" ochentera del aparato-de-Estado, ahora es ayudada por esta joven protagonista del vídeo: la señorita "Caos" de la máquina-de-guerra. De "Norma" la jovencita del Estado-Jordi Pujol, a la señorita "Caos" de los revolucionarios Jordis.

Norma representa al aparato-de-Estado del nacionalismo pujolista, como Caos es ahora el símbolo de la máquina-de-guerra independentista-revolucionaria

El Independentismo está en perpétuo movimiento: unas veces se recodifica en una Generalitat (que funciona com aparato de Estado sedentario) y otras es línea de fuga, mutando en una "máquina de guerra nómada" que se descodifica de todo discurso autoritario. Es una auténtica hydra de Lerna....

14 octubre, 2017

El feixisme invisible a ulls del populisme


L'Independentisme es una religió de salvació. Però és també un desig pecaminós. Quan és Església, pren el bàcul del pastor autoritari que guia al seu ramat cap a la Nació promesa. Quan és impuls arrauxat, extramurs agafa el to revolucionari del rebel que incendia les institucions. Es per tant un bipolar que viu entre el seny de l'àngel i la rauxa del dimoni. 

Fa al seu interior, de màrtir en l'ascetisme patriòtic i alhora al seu exterior, de heretge per alliberar-se d'un Estat opressor. Però què fàcil és veure el feixisme totalitari de l'Estat reconduint a les masses;  i què difícil és mostrar com el feixisme minoritari  brolla de les multituds civils. Quant senzill és senyalar de fatxe al "aparell de l'Estat" i que incòmode és veure moviments microfeixistes dins de la "maquinària bèl·lica de les revolucions populistes"

Al nostre cas, els Independentistes no oblidem que han sigut autonomistes preparant durant els 30 anys últims, la planificació social per part del pujolisme d'un projecte estalinista. (Enlace al documento: Plan del pujolismo en 1989 para una sociedad Ideal.

Ara han pasat a ser lluitadors rebels que fugen de l'aparell estatal opresor, però alhora practiquen segmentacions, dicotomies i consignes més rígides i endurides que les de l'aparell de l' Estat espanyol. La Dui o DI
és el símbol manifest d'aquest enquistament feixista en el Sí del pensament independentista.

Imagina fill, que al teu curs hi ha 53 nens i nenes. I que 34 d'ells, juguen al pati a futbol. Hi juguen des de fa ja molts anys, perquè tots coneixen les regles del joc  des de que van deixar el parvulari per encetar el col·legi. Abans, als cursos anteriors havien jugat fins a 44 alumnes, dels 53 del curs. Però en els últims anys, 10 van deixar de jugar per unir-se als 9 alumnes que no havien jugat mai. Resulta a més, que aquest 10 alumnes ja varen ser castigats per l'escola, perquè no sabien perdre i feien trampes. Ells, és van declarar rebels en nom de la llibertat, què no era per a ells, sinó l'alliberament del desig reprimit.

Un dia, al pati es va produir un fet curiós. Els alliberats de la repressió, varen convertir-se en repressors. Aquells 19 que no jugaven al futbol, varen ocupar els patis, impedint als 34  que seguissin jugant el partit. Prenent-los  la pilota amb el somriure als llavis, i fent-los fora pacíficament del terreny de joc. Pacíficament, sí. Perquè els 34 que eren majoria, no volien entra a l'enfrontament directe.

Al mig del camp, aquells 19 van alçar la veu tot cridant als 34 jugadors, i en nom de la Democràcia del col·legi els van exigir que deixessin de jugar a futbol , perquè havien decidit només ells (els 19) que a partir d'ara s'hauria de jugar a un altre joc amb unes regles diferents que s'havien inventat ells. Es prohibia així, que ningú jugués més al futbol. I se'ls obligà a necessàriament escollir, urgentment, jugar al nou i desconegut joc, creat per ells.

Aquest grupet dels 19 alumnes, es va fer molt poderós ja què estava format per nens repetidors i de tants anys al col·legi que duien, tenien atemorits fins als professors. Prenent-se la representació de tot el col·legi, van comunicar als altres col.legis que a partir d'ara: al seu no es jugaria mai més al futbol. Els 19 alumnes antifutbol, per justificar-se, deien que el futbol era un joc de súbdits. Que era un joc inventat per un altre Col.legi que sempre els volia mal: els prenia les pilotes, els donava cops de peu  i els obligava a jugar a cada pati encara que no volessin.

Fill i filla, escolteu: aquesta història és la història d'un joc vell, no nou, que consisteix en donar cops de peu a la democràcia fundada sobre la llei. Es un cop d'Estat.  El futbol era la Constitució democràtica. I així és com una minoria de 1,9 milions de persones independentistes i antidemòcrates, volien destituir un règim democràtic, al què jugava la majoria de 3,4 milions, per instaurar de cop unes noves regles de joc, i declarar el seu nou règim.

12 octubre, 2017

Estem fent Història

 El independentismo delirante, ha acabado dándose una vuelta triunfal...por el Ikea: República independiente de su casa. Se han comprado un felpudo, para creer que estrenarán un pisito nuevo. Literalmente, el pujolismo primero y luego el juntspersismo, no han dudado nunca que Catalunya era su Casa. El seu "mas" o "masia", la  " casa gran" del catalanisme era su propiedad privada, donde la ciudadanía silenciada han sido durante los ûltimos 40 años, considerados como sus "masovers".

Patético e insultante, escuchar a Junqueras hablando con Cuxart, horas antes de la pseudo-declaración: ...qué hacemos, declaración de Estado nuevo, de Independencia, de República, ¿de ....qué? Los libros de Historia, hablarán de cómo pusieron en un ridículo moral, por la vanagloria de 8 segundos a las instituciones catalanas delante del mundo, ese 10 de octubre de 2017.

La "trempera" del Indepentismo ha sufrido un gatillazo. Van a necesitar más viagra, para mobilizar a sus masas y elevar la tensión del erotismo político-patriótico por las calles. Es la única salida que les queda, para provocar una decisión forzada y de fuerza regida por la ley constitucional y así intentar publicitar el conflicto  reavivándolo en el contexto internacional. Esta vez desnudos y sin vergüenza, mostrarán en esos últimos coletazos, su vileza moral sin importar las consecuencias sociales de sus acciones maquiavélicas.

Nunca antes en la Historia de la Política, una República nació muerta. Han dado a luz un aborto democrático. El Mundo mundial nos mira, sí. Pero, atónito perplejo y estupefacto, como si fuéramos la primera revolución kitsch de la Historia postmoderna.  Hemos, como catalanes, hecho el ridículo mundial.

Entre el esperpento propagandístico y la miseria autoritaria, nos hemos hecho un hueco y un eco en Europa. Y no escarmientan. Piden ahora, patéticamentente, la mediación internacional. Europa y el mundo mundial, se pregunta ¿quién son estos catalanitos que juegan a ser revolucionarios chic?

No se puede ser golpista el fin de semana y demócrata de lunes a viernes. Esto no es una esquiada. Es más bien una "relliscada" de tal calibre, que se ha fracturado todo el cuerpo social. Su cínico discurso ha devaluado conceptos tan nobles como "democrácia", " derechos civiles" o "libertad". Llevándolos a rastras por el barro de su discurso autoritario y despótico, que pisotea a una ciudadanía mayoritaria gracias al control administrativo, económico, educativo y propagandístico, financiado con el presupuesto público.

La Historia los juzgará en su justa medida: ... esos revolucionarios burgueses y provincianos, embriagados por un delirio universal.

Si los llamados "catalanes universales" levantaran la cabeza..... sentirían vergüenza de esta perversión moral que denigró el noble catalanismo, a comienzos de siglo. Que mezquinos son, usando la Catalanidad para sus intereses privados.

08 octubre, 2017

Psicoanàlisi del Nacional-Catalanisme.

La psicopatologia social del Nacional-Catalanisme es fa patent en tres afirmacions que es fa seva, al llarg del procés mental desenvolupat pel discurs populista:

1) Espanya no ens estima
2) Espanya ens roba
3) Espanya ens humilla

La primera denota una consciència a qui li falta afecte. I què per altra banda vol cridar l´atenció perquè es sent el centre sentimental del món. Es denota en aquesta personalitat, un tret d´infantilització inmadura.

La segona mostra la vilesa del burgués desig pels calés, deixant de banda la perversió de les xifres i l´el.lusió dels entorns econòmics, es tracta d´una consciència insolidària què es creu el motor de riquessa en un entorn que s´aprofita d´ell. Per a ell, la felicitat són els diners. Creu que sobreviuria en l´autarquia.

La tercera manifesta una consciència desequilibrada què poseix una baixa autoestima, acompanyada d´un sentiment patològic d´inferioritat.

Encara que sent realistes, hem de convenir en què els autors i les èl´lits què escriuen tal discurs psicopatològic, no se´l creuen. Només són enunciats populistes usats com excusa per instaurar un Nou Règim.

07 octubre, 2017

Ciutadans de Catalunya. Aniré



Hi aniré. Ciutadans de Catalunya.

Penso anar a la manifestació de diumenge.  Mai abans en quaranta i tants anys de vida, no hi baixat al carrer a manifestar-me per res. La meva innata aversió per lo comú (lo polític)  és fruit del meu recel cap a les masses. Soc una ànima filosòfica, que més a gust es sent entre els llibres que entre les multituds. M´estimo més conviure entre les paraules que entre les coses. Sóc pensament del Ser i no de l´Estar.

No m´agraden ni els Estats, ni les Pàtries, ni tan sols el Clubs del sacrosant futbol. I només em sento a gust, enmig de les Ciutadanies (Tarradellas m´emocionà de petit, quan va dir: Ciutadans de Catalunya). Encara que comprenc, que el màxim comú denominador ha de ser d´alguna naturalesa similar a l´Estat. Per això mateix, l Estat hauria de ser només i tant, com una estructura administrativa eficient, transparent i eficaç .

Si una encaixada seca de mans,  fos el símbol d´aquesta ciutadania que conviu sota el paraigües de l´Estat, la jovenívola  abraçada podria ser a la Pàtria i el tendre  petó a la Família. Estat, pàtria  família, són tres marcs de convivència per a relacionar-nos en comú. Però ni Estat, ni Pàtria ni Família, poden ofuscar la consciència individual de la persona.

De la mateixa manera que als Estats moderns s´aplica el principi democràtic de llibertat de fe religiosa, també hauria de ser així per a la llibertat de la fe patriòtica. No hi ha un sol poble. Un i sol, són inequívocament signes d´un discurs autoritari i totalitari. Aquí a Catalunya, aquest anys han estat d´una manifesta indisol.lució entre Estat (autonòmic) i Pàtria.

No hi anat mai a cap manifestació. Repeteixo. I m´ha costat molt Déu i ajuda decidir-me  per fi a ser-hi. No enarboraré cap bandera, ni cridaré contra cap pàtria. Sí caminaré de forma anònima, per ser testimoni de tot allò que hi viscut especialment des dels últims 25 anys. La construcció i disseny d´un sentiment social identitari que ha modelat un estat de ciutadania a començaments del segle XXI, dins de la mateixa Europa. Sembla mentida.

El concepte de “poble” (volks) tant idealitzat des del Romanticisme alemany, pensava que era una Idea  ja perduda en el temps de la majúscula platònica. Però no ha sigut així. Com es pot renovar la Democràcia al segle XXI, a partir d´una Filosofia idealista construïda sobre el concepte de “l´únic poble” i “la santa pàtria”? Així s´enten perquè ells (els colpistes independentistes) només parlen de un mandat: seguir “la veu del poble”.

Però  escolteu ...  si “la veu” és la d´un sol poble, el “silenci” serà la polifònica Ciutadania. I enmig d´aquesta polifonia, asincrònica, desajustada, desafinada si voleu, és allí on jo aniré a passejar anònimament i en silenci.

Sí, m´ha costat molt, però hi aniré.  No aniré per dignitat. Ni per els que no estan, ni pels que arribaran. No es cap epopeia. Sinó per la pròpia consciència, que aquesta vegada ha sigut tocada.



rillenri@gmail.com